Diuen que per Sant Jordi regalem històries.
De dracs.
De cavallers.
De finals feliços.
Però aquest… no és un conte de dracs.
És un conte de llops.
I de vegades…
el llop no viu al bosc.
Viu a la ciutat.
I signa decrets.
I al capdamunt de la ciutat…
hi vivia un llop.
No ensenyava les dents.
No feia soroll.
Només decidia.
Qui podia quedar-se dins del conte.
I qui no.
Les ovelles no demanaven gaire.
Un sostre.
Un plat calent.
Una porta oberta quan arribava el fred.
Van dir un nom moltes vegades:
Can Bofí Vell.
Però el llop no la va obrir.
Hi havia un lloc que no sortia a les postals.
El B9.
Ple de gent que no tenia lloc.
Un dia… va desaparèixer.
No el lloc.
La gent.
El fred no crida.
Però entra a tot arreu.
Als ossos.
Als carrers.
Als silencis.
I aquell hivern…
Una.
Dues.
Tres.
Quatre.
Cinc.
I encara hi ha qui diu que van ser més.
A la ciutat hi havia més de cent ovelles dormint al carrer.
Més de cent.
I quan ja era impossible no mirar…
el llop va anunciar una solució:
un menjador.
Per a seixanta.
La resta…
fora del conte.
Hi ha llops que tanquen portes.
Altres… posen pedres.
Sota ponts.
Als racons.
Allà on abans algú podia descansar.
No perquè el problema desaparegui.
Sinó perquè no es vegi.
Aquest conte no el trobaràs fàcilment.
No és a totes les biblioteques.
Algunes estan tancades.
Altres… no conviden a quedar-s'hi.
Perquè quan la gent llegeix…
fa preguntes.
I quan fa preguntes…
el conte del llop comença a trontollar.
Però hi ha ovelles que han deixat de mirar a terra.
Es miren entre elles.
S'entenen.
I comencen a veure-ho clar.
El problema no és el fred.
És qui decideix qui passa fred.
Diuen que per Sant Jordi regalem històries.
De dracs.
De cavallers.
De finals feliços.
Però aquest… no és un conte de dracs.
És un conte de llops.
I de vegades…
el llop no viu al bosc.
Viu a la ciutat.
I signa decrets.
Aquest conte no l'escriurà l'Ajuntament.
Però potser… el llegirà la ciutat.
FI DEL CONTE